els ignorants

Només busco una d’aquelles oportunitats de poder desexistir per moments, de creuar els braços i fondre’m i poder dir-te: parla’m, mira’m, canta'm, pensa’m, fes el que vulguis amb mi però no em preguntis com estic, seré obedient –sigues-ho tu també-. Un moment d’aquells de callar i deixar que t’ensenyis, tan irresistible inabastable huracànica i eterna. I encara no sé com però odio aquesta inèrcia absurda que m’ocupa de dilluns a dilluns de començar la classe prenent apunts i oblidar si era a menys vint o a i deu que vaig passar de la mundialización de la comunicación para formar el imaginario social al ser o no ser o qui ser o on ser o més aviat el com ser. Aviat arribarà el temps del meu exili particular disfressat d’obligació, que més enllà d’una tradició moral inajornable és una excusa enfocada bàsicament a la supervivència de l’ànima i del meu desequilibri mental.