Després de tu, quan arribava a casa, olorava -en mi- el teu perfum. Regirava la bústia d’entrada i buscava qualsevol indici de la teva persistència, però res. Només em quedava l’intentar reduir a l’absurd aquell no sé què prohibit que m’empenyia a escriure’t. I tu et concentraves en desexistir forçosament, en fer-te fum. No vaig aconseguir mai endevinar-te, amb aquesta manera com em miraves. Amb aquesta manera com no em miraves. Només vaig ser capaç d’entendre totes les vegades que estaves a punt d’atansar la mà i tocar-me, però et contenies. A aquestes alçades només em queda la sensació que quan et posi un dit a sobre em mossegaràs la mà.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
3 comentaris:
we still gotta talk
maleïda contenció i maleït voler fer-se fum. i les bústies d'entrada sense cap mail en negreta!
ei! ara ja tinc la meva minllibreta jeje i li he agafat un gust a això d'escriure tot el que passa pel meu cap
muaa feliç any nou balma!
Publica un comentari a l'entrada