Som tan impossibles com un fluorescent petat de tauleta de nit, com un filferro rovellat que t’esquinça la pell en passar. Som tan absurds com un digue’m que definitivament has decidit quedar-te. Però seguim, ferms, inventant-nos diumenges d’hivern enterrats sota el nòrdic, d’aquells de passar de puntetes per sobre de la vida i aparèixer de nou al començament i arribar a la curva i tot és baixada -per fi!- i l'últim que arribi és idiota. Inventem diumenges amb llençols d'estampat Mondrian, amb sucs de taronja i roba que algú ha estès al jardí a primera hora. Encara no sé com hi hem arribat, però som només uns finals de setmana d’aquells de contar parabòliques asseguts a la teulada, de ràdios mal sintonitzades rebentant els altaveus a la cuina, de telèfons despenjats i de banyeres, piques i aigüeres regalimant aigua i suavitzant.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
2 comentaris:
que ben explicada aquest estat "de tornada" de diumenge. som tan impossibles i tan absurds, alhora, que bo.
hola!
L'Àngels ha llegit el teu text a les 20'32 i li ha agradat molt.
És cert, a vegades som tan absurds...
un petó!
Publica un comentari a l'entrada