A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dissabte

sobremorirem

Fa massa temps que dic que he de deixar de posar rentadores a les 12 de la nit. Perquè al final sempre m’acabo adormint al sofà i el Houellebecq em cau a terra i perdo el fil i l’endemà em desperto amb l’esquena feta un nyap. Una mica com si m’haguessin apallissat, una mica com després d’haver anat al fisio. Aquesta setmana he decidit franquejar el –només- sobreviure i retornar a la vida. Prou d’aquesta merda d’economia de subsistència, d’aquest guaret persistent; prou d’impressores que escupen faltes d’ortografia i d’estendre mitjons que no sé de qui són. I a tot això, avui al matí pensava en la misèria que m’envolta les setmanes que em limito només a existir i prou. És com apartar la vista per no mirar-te als ulls i desfer-me, com evitar fregar-te la mà quan caminem de costat. Abstenció per inèrcia que m’empeny a un simple arronsar les espatlles després de cada com et sents. Com l’aigüera plena de plats després d’una fondue de xocolata i fruita. Misèries. I la impossibilitat d’una illa. I res, que misèries: històries que es repeteixen dia a dia fins a l’avorriment i que per més borratxeres d’entre setmana que hi posi no tenen ni puta gràcia.

3 comentaris:

Albert ha dit...

M'ha fet gràcia aquest títol, sobremorirem.

Llegia al Miquel Barceló aquests dies i parlava d'una cosa semblant. Per ell la pintura "no és una forma de viure, és, al contrari, una forma de 'desmorir', com la poesia.

En fi, badalls.

Anna E. ha dit...

Insisteixo una vegada més: sobremorirem.

Marcel ha dit...

Perdó per la "cutrada" i "frikada" alhora, però el primer que m'ha vingut al cap llegint el títol ha estat la Mónica Naranjo cantant "Sobremorireeeeeeeeem" en comptes del famós "Sobreviviréééééé". Digues-me raru...