sobremorirem

Fa massa temps que dic que he de deixar de posar rentadores a les 12 de la nit. Perquè al final sempre m’acabo adormint al sofà i el Houellebecq em cau a terra i perdo el fil i l’endemà em desperto amb l’esquena feta un nyap. Una mica com si m’haguessin apallissat, una mica com després d’haver anat al fisio. Aquesta setmana he decidit franquejar el –només- sobreviure i retornar a la vida. Prou d’aquesta merda d’economia de subsistència, d’aquest guaret persistent; prou d’impressores que escupen faltes d’ortografia i d’estendre mitjons que no sé de qui són. I a tot això, avui al matí pensava en la misèria que m’envolta les setmanes que em limito només a existir i prou. És com apartar la vista per no mirar-te als ulls i desfer-me, com evitar fregar-te la mà quan caminem de costat. Abstenció per inèrcia que m’empeny a un simple arronsar les espatlles després de cada com et sents. Com l’aigüera plena de plats després d’una fondue de xocolata i fruita. Misèries. I la impossibilitat d’una illa. I res, que misèries: històries que es repeteixen dia a dia fins a l’avorriment i que per més borratxeres d’entre setmana que hi posi no tenen ni puta gràcia.