Tants matins buscant desenfrenadament l’últim reducte de sol, i què va. I ara resulta que pujo la persiana i pam: homicidi involuntari. Me’l trobo i els pulmons se’m eixamplen i uff ja podem respirar tranquils i platges amb cocos que suren, i fons de corall i jardins. I fa sol i tota jo sóc un bucle de retroalimentacions i balls de gegants i eufòries no contingudes. Demà, abans dels Manel aniré als Encants a buscar un barret de palla, un paraigües, un txadri o una pamela, perquè em nego al no poder sortir de darrere les cortines.
1 comentari:
camps de maduixes per sempre, vols dir, I suppose! Ah! I que els Encants vinguin a tu! On s'és vist anar al que tu ets?!
Publica un comentari a l'entrada