Que em salvis les tardes, els dies, la vida i ni te’n adonis. Passar-me les setmanes apunt d’entendre’m i no acabar d’aconseguir-ho mai. Ara, més que els viatges furtius del cap de setmana, el que m’emprenya són les hores de renfe perdudes dels dimecres. El tornar a casa quan ja fa hores que els del bloc del davant han tancat el llum del menjador. I la olor de suor i cillit bang, i aquelles parets groguenques i els vidres llardosos dels vagons. becs. Sort que en menys del que dura una estona de tu, seré primavera. I fugirem, com sempre. Però aquesta vegada conduiré jo. Passar-me els matins mirant les sandàlies a l’aparador. Mirar-les sabent que m’esperen. A mi. Observar-les tenint la seguretat que seran meves tant bon punt la targeta de crèdit es recuperi del constipat i dels números vermells.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada