petits preludis

Cada vegada que sento a la nena del quart-primera tocant el BWV 934, no puc viure. És una mica com la vegada que la Paula va estendre els meus texans preferits al balcó: em vaig passar la nit patint per si queien al terrat dels veïns i no els podia recuperar mai més. Cada tarda que la nena toca, ploc. Néixer de res i morir d’èxtasi. Maleir-me com cada vegada que vaig al Palau. Embriaguesa absurda i sobreactuada. Néixer de res i morir de tot. La nena, no és que sigui una artista, però va parant a cada frase i va repetint fins que li surt. Jo, en canvi, recordo que començava a dalt i no parava fins que no havia passat la pàgina. I sentia, de fons, la veu del meu pare que des de l’estudi m’anava cridant: bemoll! més lent! mi! no corris! el trino!. I jo, ni putu cas. I quan faltaven quatre compassos el sentia baixar emprenyat per l’escala. I jo m’afanyava a enllestir. I ell em renyava perquè em deia que no sabia estudiar. I jo, mentrestant, fent l’escala diatònica amb la sordina i pensant que costi el que costi, un Bach no es mereix la desatomització. En absolut.