A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dijous

somiers

La vida és etapes i pots de colònia. I la resta, apostes circumstancials i cafès d’ahir oxidats al marbre de la cuina. La vida és sortir del llit i que les rajoles del terra estiguin glaçades malgrat la primavera. Posar-me els mitjons que et vaig rentar fa tres rentadores just quan tu obres la porta de l’ascensor i te’n vas. La vida és maduixes, cançons al ferrocarril i mals de coll. Retroalimentació infinita de fragàncies i instantànies diàries de Polaroid. La vida hauria de ser Girona o Kunterbunt. Hauria de ser déjà vus de tu cada vespre que no hi siguis, tot el temps del món per mirar-te quan parles i una tassa de te abans d’anar a dormir.

3 comentaris:

Marcel ha dit...

Modestament, jo l'hauria titulat "Somie(r)s"

carme ha dit...

maduixes, sobretot.

(com m'agrada llegir-te)

Adrià ha dit...

no sé qui ets, ni com t'he trobat xd
no t'havia llegit mai, però ara m'han vingut ganes de llegir-te més. Un text esplèndid