La cagada va ser l’hora que vam decidir aparcar els diumenges d’ostentació de misèries. L’error no va ser fugir, no no, l’error va ser l’inevitable mirar enrere. Si es fa, es fa bé, i no aquesta mena d’intent frustrat de volar però acabar tornant famèlics de vida cada cap de setmana. I més en dilluns, i amb aquest sol. Res-pi-rar en majúscules, i després del mal de coll, aquesta olor a pol·len que de tan sòlida talla. I els calfreds implícits de cada vegada que em penses, que no te’ls pots acabar de treure mai de sobre per més que ho intentis. Ara tot és sort i punt.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada