A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dilluns

cigrons

Ja fa dies que penso que tot això ha de petar per algun lloc. Que no, que no pot ser tanta llet i tanta bona sort i tanta primavera i tant jo diria London. Tant arribar al pas de zebra i semàfor en verd. Que no pot ser jugar amb foc i no cremar-se, llançar-se al buit i no caure enlloc. Em falta l’aire i em torno lila, sí, però això és circumstancial. Que la providència sempre s’acaba i després només quedaré jo esmicolada, recosint els meus llençols.

4 comentaris:

carme ha dit...

què té aquesta cançó que pot amb tots? :)

Albert ha dit...

ho té tot!

Marcel ha dit...

A Berga, tal com ja saps, es diu "xigrons".

balma ha dit...

sí però a 'cals badal', que sóm tan multiculturals, ho diem en estàndard, per poder-nos entendre millor :)