Llegir els sorolls de cada primera quinzena de juny des de la biblioteca fa que se'm neguin els ulls i m’empetiteix. M’estova, m’amorfa, em ridiculitza. Que sembla mentida i és injust, però aquesta vegada encara no passa el temps. Sobretot avui, que fa un dia tempesta fi del món. Un dia pas de zebra oceà. Tornant cap a casa i mirant-me les sabates xopes he recordat quan batejàvem els dies. Avui fa un dia London, i aquell creuar els dits matinal abans d’apartar la cortina d’Edimburgh. El tin tin tin tin tin tin tin constant que de tant sentir-lo emmalalteix com a preludi d’aquest agost, els parabrises dels cotxes que esquitxen xisclets com a premonició, i els paraigües que obren gotes en canal com a únic mitjà per sobreviure.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada