Ja fa dies que penso que tot això ha de petar per algun lloc. Que no, que no pot ser tanta llet i tanta bona sort i tanta primavera i tant jo diria London. Tant arribar al pas de zebra i semàfor en verd. Que no pot ser jugar amb foc i no cremar-se, llançar-se al buit i no caure enlloc. Em falta l’aire i em torno lila, sí, però això és circumstancial. Que la providència sempre s’acaba i després només quedaré jo esmicolada, recosint els meus llençols.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
4 comentaris:
què té aquesta cançó que pot amb tots? :)
ho té tot!
A Berga, tal com ja saps, es diu "xigrons".
sí però a 'cals badal', que sóm tan multiculturals, ho diem en estàndard, per poder-nos entendre millor :)
Publica un comentari a l'entrada