A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dissabte

Hyde Park

Potser desperto i no trobo l’abril on esperar-te descalç.
Ligeia
.
Un dia a l’atzar, despertar-se. I dinosaures. I sentir-se més partícip que mai d’aquest estiu imminent i d’aquesta eufòria generalitzada de compte enrere abans del primer salt de gegants. Que aquesta vegada, sóc jo qui espero el juny, i maletes. Que aquest estiu serà una altra vegada nit de Sant Joan perpètua. Serà una altra vegada -la penúltima- microones, sofàs d’Ikea, llums enceses i pintar finestres trencades.

2 comentaris:

Marcel ha dit...

Ostres, aquests els Ligeia, quina poesia, quin ritme, quants sentiments en un vers, quina manera de comunicar!! Són bons o què? Segur que sí, si fan coses com aquestes!

balma ha dit...

sabia que t'agradaria :)