A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

divendres

patinar

Que, finalment, no serà la fruiteria on porto setmanes comprant maduixes, ni l’ascensor de reixa que cada diumenge està espatllat. Segurament, no podré comparar-ho amb l’armari o el mirall horitzontal que ressegueix –ara- el llit, però els llençols, els coixins i les cortines tindran el mateix vermell de sempre. Ja vam comprovar dimecres que no serà a la Plaça del Sol ni en piques de pedra model casa de colònies, i, possiblement tampoc a Travessera de Gràcia ni en tercers d’accés impossible. No serà panets de fruites intempestius, ni recórrer amunt i avall Rambla Catalunya el primer dia de xancles –el primer dia de mi-. No serà, ni molt menys, tornar-me a perdre pel carril bici de la Diagonal. Només que sigui un matí de termos i Starbucks, un miracle llavis de cirera i deixar d’amagar-me cel d’estiu.