A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

divendres

monopoli

Endreço anys en caixes de cartró. Redueixo vespres en grapats de cendres, llibres en un formigueig. Estripo els –encara- vuitanta fulls blancs per omplir abans del setembre, i em clavo als peus, una a una, les vint-i-set xinxetes de sobre la taula. Senyores i senyors, ladies and gentlemen: comença la pluja d’estiu. Gotes galledes de glaçons, i el terra, suat, evaporant-se entre les meves sandàlies. Em mullo, i penso que merda, que a hores d’ara ja tinc massa fronts de batalla oberts. Em sembla que aquest estiu es presenta etern. Massa buit de tu. Per enèsima vegada.