Si no fos perquè al matí em desperto massa aviat i encara no penso, quan aixeco la persiana creuria que l’anunci del Mc Chicken que hi ha just a la façana del davant de la residència és la cosa més estúpida del món, però ara així a les fosques i amb els neons em sembla –fins i tot- bonic. Des d’aquí, així amb els llums tancats, si apreto fort la galta contra el vidre de la finestra, empetiteixo els ulls i em poso una mica de puntetes, puc veure les cabines del London Eye. Definitivament, avui mentre sopàvem amanida i puré de patates instantani he decidit que no hi pujaré pas, que de moment no sé si tinc pànic a les altures, però prefereixo quedar-me amb les ganes de saber-ho. Tampoc és plan d’afegir un altre apartat a la meva llista de fòbies neuròtiques i conflictes interns irreparables. De moment jo més perduda que sempre, i la resta, inspiració zero malgrat els frappuccinos de vainilla de l’Starbuck’s de Covent Garden.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
1 comentari:
El Golden Eye no fa res. L'únic que pot passar és que una cabina-ou d'aquelles es despengi i vagis a parar al riu i d'allà al mar i d'allà a l'immens oceà. O que, per una avaria, es pari a mig fer a 679 metres d'altura o més, i uns bombers-supermans t'hagin de rescatar heroicament després de 17 hores d'espera.
Publica un comentari a l'entrada