A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dijous

yeah la la la

[nota mental: començar a tornar a casa abans que es faci fosc]
Em despinto. Em despinto quan a les sis del matí comença a entrar la llum per les escletxes i he de tapar-me amb els llençols per tornar a dormir, quan passejo per Westminster i creuem el pont de nit. Em despinto cada diumenge a la gespa de Hyde Park, quan tothom s’adorm. Despintar-me com a únic símbol de l’inici decadent de la davallada de l’estiu. I això que aquí a London fa una calor impossible. Avui he decidit entrar definitivament a l’Enis’s, asseure’m a la taula del costat de la finestra. Avui he oblidat per primera vegada el take away, que les pàgines no s’omplen soles i caminar mirant enlaire no és gens productiu. I enyorar una mica Barcelona quan tothom em diu “oh, it’s so great!!”.

1 comentari:

Marcel ha dit...

I quan enyores Berga, què et diuen?