Hi ha la fòbia aquesta al setembre, que a mesura que avança el mes es va fent més plausible i generalitzada. Fins que s’acaba acceptant socialment, i esdevé un dels motius principals de l’increment de matrícules al gimnàs. I després hi ha l’armari, ple a vessar, que no hi ha manera de tenir-lo mai endreçat, que no hi ha manera de tancar-lo. Hi ha els amics circumstància, els amics tic-tac. I el jugar a pescar mongetes dins l’olla deu minuts abans de l’hora de dinar. Hi ha, també, els glaçons de pintura, i després, les feinades a treure’ns les ditades de l’esquena abans que ens vinguin a buscar. Epitafis i mandonguilles, benzina i mals de cap. Ah, i les ganes de Barcelona, el no poder entrar a casa a les tardes i les últimes nits esgarrapada abans del fred paradoxal.
1 comentari:
jo és que m'ho proposo, eh? però els setembres em poden.
Publica un comentari a l'entrada