A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

diumenge

viure sense tu

“Este es el entrenamiento en relajación con cinco grupos de músculos. Adopte una posición cómoda y relajada. Cierre suavemente los ojos y vaya tomando consciencia de sus sensaciones de tensión y de relajación a medida que realiza los siguientes ejercicios”

Tot just anava a escriure que em sembla que li he trobat la gràcia a aquesta espècie de tardor de marca blanca, a aquesta mena de fred esterilitzat, quan se’m ha acudit sortir al balcó a fer-me la interessant i he descobert que ja penjaven els llums de Nadal. Quin desastre. Que al pis no hi ha radiadors i sembla que les finestres siguin de plastilina. Que qui em vindrà a salvar quan surti de la dutxa i em mori de congelació. Que em faig farts de voler regalar-te la vida i tu, pesat, que no merci. Que estic cansada de dir-te que jo només vull primaveres i trinaranjus. I borbollons de felicitat.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Oh noia! Faig el que puc. Estic negociant amb l'Home del Temps que avanci les estacions, però està complicat, tot i això m'ha donat una possible solució, ja te l'explicaré.

Anna E. ha dit...

No em puc creure que faci el fred que fa (aquí, a la vida) i prometo que al primer que em digui un sinoensveiembonesfestes el mato!