Vull tenir tots els vespres del món per enfonsar-me al sofà, com en l’escena aquella de Trainspotting que el Renton va posat al màxim i de la flipada se li obre el terra i ell cau i s’enfonsa per l’alfombra com xuclat per una força superior o per la gravetat, no ho sé, una cosa molt xunga que suposo que només et passa si vas així. I res, que el tio escolta Lou Reed i s’ho passa teta –crec- des d’allà sota. I se’l emporten a l’hospital súper xungo i ell segueix allà enfonsat al forat i l'arrosseguen amb la camilla pels passadissos rotllo corre corre que aquest la palma fijo i el tio allà, quin jefe, a l’alfombra, veient-ho tot com des del terra. I això, que el meu sofà és igual però sense el colocón: si t’hi asseus, t’hi quedaries la vida.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
1 comentari:
Amb el sofà no m'ha passat mai, però sí amb el llit! Sempre m'ha agradat la idea d'aquella pel·lícula d'un nen que,a sota el seu llit, hi tenia una porta als somnis o nosequè. O rotllo "El laberinto del fauno", que si aixecava una rajola hi havia monstres amb els ulls a les mans i coses superrares. Poc guapo!
Publica un comentari a l'entrada