peeling

A hores d’ara, després del pou, ja començo una altra vegada a la buidor existencial cíclica que em persegueix trimensualment com una certesa sòlida en forma de núvol de color rosa. El nothing aquest que jo sé que em mira encara que no plogui, i que jo sé que es limita a esperar el moment de debilitat oportú per procedir a l’abducció total del meu bon estat mental. A hores d’ara ja passo pel rotllo de sempre: l’habitual llevar-me un matí boira i pensar que hauria d’escombrar el terra perquè, al final, una nit vindràs a dormir i no ens n’adonarem i passaran àcars gegants rodant a lo Western. El rotllo aquest i el què estic fent amb la vida, que fa segles que no llegeixo no passejo no macbejo no escric no ric no menjo no dormo no t’estimo no hi sóc bla bla bla i tota la merda aquesta. Tot això i, ara que hi penso, que fa segles que volia preguntar-te si aquella vegada al TNC et vas passar el vespre mirant-me simplement perquè jo et mirava o si, com jo crec, em miraves perquè tu erets tu i jo era jo i no hi havia res a fer i els dos ho sabíem.