A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

diumenge

cent matins res

Cent matins res. Cent matins boira, clímax i màxims –als mínims, fa dies que hi he arribat. Cent matins sol que acabin en tempesta, com el de dimecres, que vam sortir del hostel massa depressa i de cop pam: diluvi, banyeres, bassals, oceans. I nosaltres com si res. Nosaltres tot el matí fumant compulsivament a la sorra, mirant el rellotge cada deu minuts i esperant la llum. Esperant com si ens hi anés la vida. Esperant i esperant i esperant el final del túnel, la superfície del pou, la puta clariana. I ella que no, i nosaltres que sí, mullant-nos  i mullant-nos i mullant-nos i contant gavines al port, mirant l’Atlàntic des de les roques i amb els ulls negats. I tot el matí aquesta incomoditat de la roba xopa. Aquesta irritabilitat de viure en una maleta de dimensions embarcables, aquesta repugnància que desprenen en mi les mantes i les dutxes d’hotel. Tot el matí així, en estat d’abducció, intentant endevinar si és a fora o sóc jo que ploc i és amb mi que definitivament tot s’inunda. Intentant descobrir si el fred nevera ve de dins o no és més que bafarades de Garbí. Tot el matí  així, impertorbables. Olorant sal i humitat i omplint-nos la tràquea de passeig marítim. Tot el matí evitant evitar-nos. Evitant-vos jo, sobretot sobretot, per les mirades va, l’últim i marxem? perquè no ho enteneu però jo ja estic bé així. Jo no marxo. No ho enteneu però jo no em penso moure. Vull quedar-me aquí tots els matins grisos que em quedin, evitant la pluja i la vida i aquesta merda de sinergia social que l’empeny i que a mi, com no pot ser d’altra manera, em fa al·lèrgia i m’ofega. No enteneu que vull quedar-me aquí cent matins més, caminant per Essaouira amb les mans al clatell, l’esquena recta i el cervell tranquil. I a Venècia, si vosaltres voleu, que sigui blau. I que s’acabi per sempre el carnaval. Però aquí, siusplau siusplau, que tot sigui gris cendra i evit.