A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dimarts

núvols

Pastilles de mesc injectades en vena. Notar, així de cop i sense que esdevingui conseqüència de cap dia apocalíptic, que he tocat fons i que –fins i tot sense proposar-m’ho- he aconseguit acabar caient en aquesta dinàmica espiràlica de pendent vertical. I seguir-me sorprenent de la facilitat innata que tinc d’engegar-ho tot a la merda en deu silencis, tres segons i cinc trucades perdudes. Que el nosaltres sigui indirectament proporcional a aquest hivern amorf que s'allarga. Venedors de dàtils, encantadors de serps. Núvols. Però no núvols blancs i tendres rotllo evax tanga, no: núvols de merda. Núvols de vale, avui em quedo al llit. Núvols que són indicis d’esgarrapades que són presagis de mal humor. I que sí, que arcs de ferradura i fonts i patis interiors a vessar de palmeres. I, que sí, que per fi, cortines bordeus. I bosses de brossa i rajoles de ceràmica i mosaics blau elèctric i gats bruts de pèl esmicolat a cada cantonada. Però núvols. Núvols núvols i núvols. I jo, això -vull dir això dels núvols-, jo això sí que no.