A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

diumenge

mai res

A vegades em ve com un microespant de ganes de plorar, com un singlot inevitable que m’entra de sobte, i em vesso. I ploc una estona i ja està. És una mica com la recança instantània del rellegir l’últim paràgraf i sentir-se, de sobte, transcendental. El típic buit i ara, què?. El moment aquell en què tothom espera un ‘és broma’, però callar-s’ho. Incomoditats perverses a l’hora de sopar. No entendre res. No entendre, mai, res. La necessitat vital de l’apuntador multifuncional a totes hores, infravalorar-se normativament fins a rebentar. Llegir tot i saber que no s’està mai suficientment preparat pel que hagi de ser. Gairebé sempre A vegades em faig una mica de mandra i m’horroritzo al veure el que vaig escriure fa uns anys.

2 comentaris:

Cel ha dit...

Tranquil·la, és normal: són els encenalls de la formació.Ens passa a tots els que ens dediquem a emocionar. ;)

Anna E. ha dit...

Marcel, ets un gran savi!

I tu, propietària d'El Poal, celebro que hagis esmenat el "gairebé sempre" per un "a vegades". Cada dia és més guapo venir a aquest blog.