Brooklyn Follies

Caminar. Fins a l’últim reducte habitable abans de les algues i els taurons, just tres segons després que comenci el declivi diürn. Mirar-te. I veure que segueixes igual d’absurd que tota la vida, igual de fenomenal que mai, igual d’igual que sempre. Seure amuntegats a l’última roca abans dels esquitxos i l’espuma com pretendre ser partícip de la teva eternitat. Mirar-te la boca com gronxar-se suaument a la punta d’un precipici. Passar-nos el vespre en estat d’ingravidesa absoluta, vivint-nos, surant blaus eteris i oblidant. Que el nosaltres momentani de cada cert període aleatori de temps sigui irracionalitat absoluta, abstracció continguda i total. Un nosaltres momentani oníric que no per això menys real. Un tu lluna, un jo mar. Un trobar-nos Paul Auster, un tenir-nos Hotel Existència. Un nosaltres i que, de cop, totes les possibilitats que podrien haver-hi després de qualsevol tanmateix semblin més factibles que mai.