Potser sí, que és la llum. O el sol. O el cel. Aquest cel gran promesa. Aquest cel altes expectatives, aquest cel flors blanques al costat de la finestra cada cop que te’n vas. Aquest cel impaciència, aquest cel reclam. Aquest cel astènia. Aquest cel sordina. Aquest cel m’ho faig a sobre, aquest cel cop de puny, aquest cel mal de cap i tremolors estomacals. Cel cors esclatats. Cel violins segons a màxima intensitat. Cel centenars de Vivaldis saltant primaveres i roselles florides enllà. Cel tots els meus tus així en primeríssima persona, cel trobar-te a faltar. Cel quilos de petxines, cel sal de mar. Cel m’agradaria que -aquesta vegada- et quedessis, cel tumbones, cel migdiades amb sobredosis de crema solar.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
3 comentaris:
Verd cel.
Cel blau.
Mar Cel
Publica un comentari a l'entrada