A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dimarts

aigua: penyals.

Ho vull recordar tot.
 I si tot és demanar massa, una part.
No, més d’una part. Gairebé tot.
Gairebé tot, amb espais en blanc
 reservats per als trossos que falten.
P. Auster

Aquesta basarda greu i persistent que ens rosega per dins és una mica difícil de mantenir de manera estable i continuada. Més difícil que dissimular l’emoció d’aquest prometedor reinventem-nos abrils. Més difícil que l’amagar-se les pedres de les butxaques. L’evitar les ganes de riure i la necessitat imperiosa del sol a la cara. Més difícil que l’ànsia volàtil i constant de les fulles seques entre els cabells, més difícil que les teves galtes mossegada. És dificil, tot, a hores d’ara. Més difícil que esborrar el fang de les sabates abans de pujar les escales, més difícil que solucionar vides amb poals de mig quilo de gelat de nata. Tot és difícil, ara, menys les maduixes amb sucre i les teulades. Les teulades i tot allò que ens passa pel cap quan sortim a la llum del sol a les dues del migdia i sentim l’abraçada freda de l’aire a la cara.

5 comentaris:

Marcel ha dit...

¿Quién me ha robado el mes de abril?

Anna E. ha dit...

Arrencant-me els cabells, blancs.

eli ha dit...

I la cita de l'Auster d'on l'has treta? M'ha encantat!

Lotorapid ha dit...

jo també pregunto: de quin llibre és la cita de l'Auster?! m'agrada molt!

Balma Badal ha dit...

Brooklyn Follies.