A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

divendres

Duchamp

El moment per excel·lència és quan, de cop, el mar es deixa caure en el blau més profund i s’abandona. El moment in excelsis és quan el blanc d’un avió estripa cautelosament el cel durant la migdiada. Aquest és el moment. Moment sabatilla, moment torreta. És aquest i cap altre, el moment. Així en determinant concretíssim i en Arial 126. El moment en fortíssimo. El moment has de ser tu. Ha de ser quan arribis amb aquesta manera que tens tan especialment sublim de mirar-me, amb aquesta manera que tens tan meticulosament oblidada de caminar. El moment –en teoria- ha de ser el tot, assolir la immensitat. El moment hauria de ser un ja està, ja no em calen les postres. I jo ho intento, que el moment sigui així, però ni de conya. Sempre igual. Fins ara, els moments sempre són nous aquís eternament volubles, moments caos de gran centre comercial, i és una merda. Són moments tendinitis. Moments va marxem gran col·lapse, i jo no sé si és que soc una exagerada i al final he acabat trobant-me bé entre això del fang perpetuat, però em sembla que, d’aquesta, no acabaré de ser-ne mai capaç. De veritat.

1 comentari:

Marcel ha dit...

D'un tiu que es diu com jo només en podia sortir canela fina...