1984

Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món

L. Wittgenstein

Sóc jo, el meu límit. És el pou. És aquesta perspectiva des de la profunditat panòptica. Les meves mans, les teves ungles, els teus cabells. No cal que m’ho cridis: ja fa temps que sé que Bentham es va passar tres pobles. No em calien tantes sessions d’autoconeixement ni tantes tardes de remenar fang amb els dits dels peus. El meu límit és l’aire aquest que, de tant en tant, es descontrola. Desapareix. El meu límit són els murs circulars i aspres de la fossa, la sorra als ulls, la molsa entre les juntes. Els cucs. Jo m’acabo on comencen aquests singlots apòcrifs a que m’aveso darrerament, m’acabo en el no ser capaç d’escalar pedres, en el bassal d’aigua negra a l’alçada dels turmells. M’acabo amb la narcolèpsia de l’ànima, amb l’eco insensat de la meva pròpia veu. I vosaltres, no cal que ho accepteu així en públic, però sé que em teniu controlada, i, a sobre, quan jo pateixo és quan us ho passeu més bé.