A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dissabte

Stockolm Prison

Això sí que és un pou acollidor. La resta, tonteries. Gràcies. Vale que no puc penjar-hi quadres, però de tant en tant, el teu cap apareix entre el sol nacròtic de la superfície i em tires una cuixa de pollastre o una fulla d’enciam. Gràcies. Gràcies per preocupar-te’n i per allargar-me l’agonia grata d’aquesta bogeria circular. Aquí al teu –cada vegada més meu- pou d’ultratomba, per fi, la vida es dibuixa en semicercles. Gràcies per aïllar-me de la realitat. Per deixar que només hi siguem jo, les meves dents i la meva sang. Aquí, per fi, res s’acaba, sempre tot torna a començar. Gràcies per això i per ser amable. Només et demano una cosa: la pròxima vegada que vinguis, siusplau, tira’m un got d’aigua freda o una llibreta. Que tinc la gola seca i em sobren les ganes de plorar.

1 comentari:

Marcel ha dit...

Boníssim, Balma! Sobretot el tros final! Continua així i segur que arribaràs a ser una molt bona escriptora. Ara ets una bona escriptora.