La primera nit que vam dormir aquí, semblava que ens hi quedaríem tota la vida. El rellotge es movia mandrós, lent. Mig sense pila, mig desfet. Encara no teníem ni cortines, ni tele, ni llibres, ni taules. Ni telèfon, ni somiers. Dormíem tranquils, abstractes, sense acabar de ser-ne massa conscients. Amb les portes del balcó obertes, escoltant les vibracions de la Gran Via totes les vegades que els semàfors es posaven en verd. Dormíem positivismes, dormíem parafraseigs. Desvestits, desllençolats i -el millor de tot- sense res a fer. Suàvem aiguamolls i platges de sorra blanca, cactus i estovalles de paper. Als matins, ens moríem asfixiats en despertar-nos, per la llum que entrava del carrer. No teníem ni llet, ni aigua, ni galetes. No teníem tasses, ni sabó, ni capses de fruita, ni prestatges. Per no tenir, a aquelles alçades i com sempre, no teníem ni diners.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada