Tu, per exemple. L’única estrella de la nit, l’habitació fosca, els teus ulls llumins. Les teves mans incansables. Jo, posem per cas, i imaginem-nos que també una altra vegada tu i un altre cop nosaltres. Treure’t la camisa i decidir unilateralment abandonar-se a l’esparracar tardes. Que no sigui veritat que ens limitem a l’existència paraigües. Un tu lluny, potser, i el moment que no surt mai a les cançons en mode eco intern dramàticament irreparable. Un jo mai. I matalassos inflables i progressions ascendents i la mancança irreconciliable d’aire. Un nosaltres suat i definitiu, i l’olor crònica de tots aquells vespres de quan vas decidir posturalment deixar d’estimar-me.
1 comentari:
Uaala, que trist!! Però bellament esplèndid! HI ha un cert dolor en la bellesa...
Publica un comentari a l'entrada