A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dissabte

vespre

Tu, per exemple. L’única estrella de la nit, l’habitació fosca, els teus ulls llumins. Les teves mans incansables. Jo, posem per cas, i imaginem-nos que també una altra vegada tu i un altre cop nosaltres. Treure’t la camisa i decidir unilateralment abandonar-se a l’esparracar tardes. Que no sigui veritat que ens limitem a l’existència paraigües. Un tu lluny, potser, i el moment que no surt mai a les cançons en mode eco intern dramàticament irreparable. Un jo mai. I matalassos inflables i progressions ascendents i la mancança irreconciliable d’aire. Un nosaltres suat i definitiu, i l’olor crònica de tots aquells vespres de quan vas decidir posturalment deixar d’estimar-me.

1 comentari:

Cel ha dit...

Uaala, que trist!! Però bellament esplèndid! HI ha un cert dolor en la bellesa...