A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dilluns

espanta


Al cap i a la fi tot és, sempre, el mateix.

L’estiu minúscul de fira i festa major es desploma. Només ens quedarà inventar-nos llunes, vidres, carreteres. Eternitats. Només finestres i castells de focs artificials. Només el tu jet lag, el nosaltres –de nou- complement circumstancial. L’estiu anhel de gorgs i piscines es fon entre els plecs de cartes que vaig retrobar ahir, quan guardava l’últim llibre del prestatge. I tot això comença a ser tan clar, tan real, que espanta. Només cortines velles, abrics florits. Ràdios mal sintonitzades i la fantasmagòrica ingravidesa de les bombolles pertorbant-nos des de fa dies, setmanes.

2 comentaris:

Marcel ha dit...

M'agrada molt la paraula "nosaltres". Dues cadires no és el mateix que seure de costat.

Àngels ha dit...

m'encanta.