espanta

Al cap i a la fi tot és, sempre, el mateix.

L’estiu minúscul de fira i festa major es desploma. Només ens quedarà inventar-nos llunes, vidres, carreteres. Eternitats. Només finestres i castells de focs artificials. Només el tu jet lag, el nosaltres –de nou- complement circumstancial. L’estiu anhel de gorgs i piscines es fon entre els plecs de cartes que vaig retrobar ahir, quan guardava l’últim llibre del prestatge. I tot això comença a ser tan clar, tan real, que espanta. Només cortines velles, abrics florits. Ràdios mal sintonitzades i la fantasmagòrica ingravidesa de les bombolles pertorbant-nos des de fa dies, setmanes.