Ara. Ara és quan es panseixen, definitivament, els clavells vermells del meu estiu efemèrid. Aquí, avui, s’esgota la darrera escalfor de les últimes hores perdudes que encara ens quedaven. I comencen les mànigues, el malrollisme crònic i -cada divendres- la casa glaçada. Les nits forat negre, l’hivern metafísic, el pouisme buit en avocar-nos pel forat de l’escala. L’emergir de les cendres, els edredons, les rajoles hostils de la cuina. Tan humides. Asfixiants, estúpides. Aquí, ara. Ara només és quan comença tot allò que, sense remei, dia a dia se’ns acaba. S'apaga.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
1 comentari:
Hòstia.
Publica un comentari a l'entrada