A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

divendres

el món en un cafè

Aquesta nit fa tanta boira que, per un moment, he pensat que les mans em desapareixien. Aquesta nit la carretera és tranquil·la, el cel és atzúric i les voreres ridícules. Aquest hivern cada llum de Nadal sona més verinosa i cada gota de pluja és més àcid sulfúric que mai. Tinc les galtes liles, porto vapor i paràlisis dicotòmiques a cada vidre inundat. Últimament no puc treure’m del cap el soroll buit dels teus peus a la fusta calenta, la meva esquena congelada esperant que arribi l’hora de diari i esmorzar. Els matins quart primera en pijama i sabatilles. Guants, bufandes i tot el fred nevadíssim que es desprèn de la vida. Els tamborets de colors, les tovalloles netes. Últimament només penso en el vapor perfumat de la pell que em bullia just quan m’havia acabat dutxar.

1 comentari:

Xavi ha dit...

Fingiré llegir el diari, com si res.