yuigon

Ja fa bastants diumenges que –dormint- a mi també m’abat la fatiga. L’eco dels teus dits que, perplex, s’incrusta a les parets i em recita albades. Ja fa bastants diumenges que purpurina. L’ombra d’ulls desfent-se pastosa a la pica i la perversitat inequívoca de les persianes baixades durant tot el dia. Cabells a la dutxa i el tedi abrupte que sempre acaba podent amb mi. Ja fa bastants diumenges que el sol s’apaga i harakiri, que m’obligo a que moro cada dissabte al vespre per celebrar –com a mínim- que som vius.