Sec. M’arronso. Em penso a mi mateixa, ara fa unes hores, desitjant que no ens arribés mai la llum del dia. Ens recordo caminant, admirablement serens però amb el cor fent tentines. Perseguint el vespre, inundant-nos per dintre, descosint menjadors i esmorzant a glops la incongruència fatídica de tota l’aigua de la banyera. Tremolo. Encara tinc els dits estripats i a la pell, com al coixí, encara hi bullen tota la sal del mar i tots els petons temps de descompte. Ahir, mentre caminàvem, vaig pensar que era com irreal –i injust- que nosaltres tan destrossats i el món sencer tan plàcid i translúcid. Que, el més difícil, et prometo que no va ser el cop de porta, el més difícil va ser el després diluvi. Va ser la importància infinita del camí que seguien les llàgrimes entre les teves pigues.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
1 comentari:
Delicat i subtil. Fantàstic.
Publica un comentari a l'entrada