Carrer de Rogent

Caminem com sempre, esquivant les obres de la vorera. Quan només queden tres passes per girar la cantonada, tu t’atures una mil·lèsima de segon, com per agafar forces. A mi, després d’un any, els carrers de l’Eixample em segueixen semblant tots iguals. Fins i tot això em dona tranquil·litat. No em reconec. Els meus rampells apocalíptics van deixar de tenir sentit quan vas començar a estimar-me, els meus despertars esquizofrènics, al teu costat es converteixen en rellotges de cucut que van deixar de funcionar fa segles. Als teus ulls, el meu esdevenir llunàtic sembla un cotó de sucre a les mans d’un infant. I jo llangueixo entre parèntesis asfixiants, nàufrag en una bassa d’oli. Sóc feliç. Però el mes greu és que he aconseguit ser-ne estoicament conscient. Jo, eterna perseguidora insaciable de l’alquímia. Sóc feliç. Però concediu-me el plaer del dubte, de la desesperació. Em sembla que m’avorreixo com una olla a pressió que s’espera als fogons, encara sense escalfar.