punt d'arròs

És una pluja rància, indefinida.
Tant com li agrada, la pluja, però aquesta és enfitosa. No és ni tan sols aigua, aquella aigua que regalima generosament i neteja les cases a la ciutat i fa saó a foravila.
Aquella aigua que rollava canal avall aquell dia ja tan lluny i ells dos arraulits davall una figuera, molls fins al moll dels ossos, maleït siga no poder arribar a casa amb claror, però i què hi feia arribar amb claror o amb fosca o no arribar-hi mai, tan bé com estaven, amb aquell doll d’aigua implacable que els mullava com polls, que aplanava els sentits, esquitava les parpelles.
No hi feia res, ja no havien de donar explicacions a ningú, era igual si arribaven prest o tard o mai. Ja no era cateva o cameva, era canostra. I a ella li agradava aquella pluja verda.

Maria-Antònia Oliver

Què hi fa arribar amb claror, amb fosca o no arribar-hi mai, pensava mentre anava cap a casa -i l’al·legro ma non troppo dels meus peus es barrejava amb el xim-xim difuminat sobre el meu paraigües-. Hauríem de deixar-nos estar de foteses i marxar més que arribar, fugir més que quedar-nos. Hauríem de retornar a les tradicions ancestrals de quan no teníem res a perdre.

Solíem veure’ns cada dissabte, quan ja feia estona que era fosc, quan ja feia estona que no hi havia res a fer i ja estàvem la mar de perduts. Perduts abans, fins i tot, de començar a trobar-nos. Moltes vegades, sense ni mirar l'un la cara de l'altre, de costat passejàvem pel casc antic entre alenades de glaç, embolicats com podíem –a mode de ceba- amb jerseis, bufandes, abrics i algun t’estimo més o menys silenciat. A les vuit compràvem castanyes, moniatos, xurros o qualsevol cosa que ens escalfés una mica les mans, per acabar d’esgarrapar-nos encara més la pell. Tu, que hauries volgut congelar el temps amb nosaltres. Jo, que només tenia al cap el cruixir del foc a la llar. I a fora, que el cel anava caient a pedaços. I nosaltres amb ell, desfent-nos i deixant un rastre eixut al nostre pas.