lemontree

Arribar. Així, a corre-cuita, desfeta, cansada com tantes altres vegades. Abatuda però serena, fins i tot m’atreviria a dir que altiva, avui. Un cop dins -allà on toco a terra i no jugo-, em limito a ser per inèrcia, ataraxia total. Pujar persianes, espolsar alfombres, tancar armaris, desfer llits i obrir finestres només entrar. I després contar partícules de pols a contrallum mentre es ventila, per veure si es camufla una mica aquesta olor a oblit. I esperar. Esperar-te perduda en aquell racó del sofà que ja fa anys va deixar de semblar-me etern.