A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dimecres

Tokio Blues

Els mocha blancs amb nata, to take away. La tassa gegant furtada de l’Starbucks de St Andrews amb tres bossetes de te i un regalim de llet, ara. Per allargar una mica l’estona de cames cansades i llençols vermells. Epíleg del meu desexistir més íntim i particular dels dies que no hi ets, clar. Últimament no paro de ploure sobre mullat i ja tinc el colador embussat de samarretes gastades. Em sembla que necessito trobar urgentment una novel·la d’aquestes de plorar a cada punt i a part i una parada cardíaca cada tres canvis de pàgina. I que em provoqui més pànic existencial del que ja acostumo a tenir jo per naturalesa. Una novel·la apocalíptico-destructiva, d'aquelles que et fan venir esgarrifances hormonals, tipus La Carretera. Tipus Els tres porquets o La formiga piga. Últimament els meus vespres són una mica com un mini hikikomori que s’allarga només fins que torna a sonar el despertador. Últimament només d’intuir Norwegian Wood als altaveus del metro em vénen ganes de plorar.

2 comentaris:

Xavi ha dit...

Tinc en Murakami a punt d'encetar però no acabo de trobar el moment. Hauré d'esperar sentir-me una mica hikikomori per agafar aire i començar a plorar pàgines.

Balma ha dit...

Està bé, però no mata. Són millor Els tres porquets ;)