Últimament no trobo les paraules, em sembla que m'estic fent gran. És, que només tinc ganes de passar-me les tardes en monocromàtic. Suar infinits damunt del sofà. És la desesperació latent que a hores d’ara tant em costa dissimular i les ganes de que surti d'una vegada el tabal. Cada maig és el mateix: caiguda lliure i tornar a tot allò tant irreal. Plorar-me en tercera persona mentre m'imagino –per exemple, tornant- i no haver aconseguit, encara, fer-me riure. Que sàpiques que ja t’he assumit lluny, que sàpigues que ja t’he assumit distant.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
1 comentari:
jope, Balma... jo vull saber esciure tan bé com tu, amb aquesta delicadesa, intel·ligència, tendresa tècnica amb què ho fas! Ja saps que ja no hi ha cuentos de barras "y que las niñas ya no quieren ser princesas y a los niños les da por perseguir el mar dentro de un vaso de ginebra..." En fi...
Publica un comentari a l'entrada