És imaginar-me el tonight tonight tonight tonight i no tenir collons d’estar-me quieta. Que no, que això no afavoreix, de cap manera, la concentració que la retòrica aristotèlica es mereix per tal de ser digerida amb més o menys facilitat. Que no, que és veure el cel per la finestra i imaginar-nos a tots apagant el despertador un matí qualsevol, buidant neveres, preparant termos, agafant entrepans, sucs, banyadors i tovalloles. Traient la pols de les xancletes d’anar al gorg, finestres del cotxe baixades i l’etern ritual d'aglutinació ‘perduda i baixes’. Que no, que així jo no puc, que cada deu minuts és aixecar-me i sandvitx de nocilla o got de llet glaçada. Contar els dies que falten per Patum –vuit, només!- i ofegar-me de que em falta el temps. I, sobretot sobretot, les ganes.
3 comentaris:
des de l'anunci de Damm és sentir-la i tenir ganes de tornar a Formentera...
Tant tunait, tan tunait... que torni la guàrdia civil, home-ià!
Quines ganes de Patum que tinc!
...i encara queda tot el curs!
Publica un comentari a l'entrada