Baixar a Mornington cada nit, subhastar les morts cerebrals amb més glamour de la història a la platea del Koko cada vegada que decideixis que sí, que finalment deixes de mirar-me i et cases amb mi. Resseguir faroles taronges per The Cut com si fossin molles de pa, arribar a la Tate per darrere i sentir que la meva vida és més circumstancial que qualsevol dels llibres de John Latham. Que aquesta setmana, per trencar una mica la dinàmica, no puc deixar de xiular les cançons d’Élena. Que faci més fred a fora que a dins, i que just a cinc dies de tornar, em segueixi sentint tant petita com si m’hagués passat l’estiu tancada en un ascensor tamany Therrien.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
1 comentari:
Plou, mort cerebral.
Publica un comentari a l'entrada