A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

diumenge

parla'm

A vegades, segons quin divendres, més que res, em paralitza. El joc d’ombres, l’aire, els colors. Tall de digestió instantani. Els colors, sobretot. I els marges plens d’estiu encara ara, a finals de novembre. També ho fa el trobar-t’hi de sobte, pam, així a cop de revolt. Baixar la finestra –per això de la calor- i notar l’olor de casa que ja no cal que busqui als jerseis acabats de planxar.

3 comentaris:

Anna E. ha dit...

Ahir, sent encara primavera, vaig veure el primer parenoelescalador! Que Déu ens conservi el seny!

Marcel ha dit...

La meva sofridora mare ja em va planxar el jersei. El blau, esclar. Com ho sabies??!!

Balma ha dit...

El blau és molt bonic, Marcel, ja saps que m'agrada molt :)