Franquejar la frontera dels cinc-cents edredons que hi ha entre el meu cos manta elèctrica i la resta de l’habitació per parar el despertador és Sibèria. Viure apartada del radi tèrmic que desprèn la miniestufeta que m’ha de salvar l’hivern vol dir, en definitiva, morir. Aventurar-me a sortir del microclima que hem creat aquí durant la tarda i anar més enllà de l’habitació del Xavi per agafar el telèfon és, apocalícticament, borrasca pell de gallina i cel estalactita.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
1 comentari:
Per què ja no se'm engega el cotxe?
Per què si vaig amb barret se'm miren malament?
Per què fa aquest fred, aquí, a la vida?
Publica un comentari a l'entrada