A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

divendres

enveja

La metàfora de la vida com un viatge de tren està una mica suada. És molt de 'eh, tio, sóc un transcendental i m’encanto'. Tot el rotllo aquest de 'no importa on arribem / importa el viatge i si s’entel·len els vidres és igual perquè som tots molt happys i get up stand up'. I la collonada aquesta de baixar la finestra i el vent a les galtes i eternitzar paisatges. Bah. Jo sóc de les que, amb el vent a les galtes, sempre acaba estossegant. I acabo covant una bronquitis crònica de la hòstia. La vida no és una fugida perpetuada, no us equivoqueu: la vida és quedar-se. La vida és evolució constant. És hemeroteques i quilos i quilos d’espècies, magatzems de pantalons acampanats. La vida és l’olor insípida de la neu a la cara. La vida no és un 'eh, va, parem i disfrutem del viatge': la vida és un ‘quan arribem quan arribem quan arribem quan arribem’ incessant. La vida és maquillatge, tenir sempre mal de cap. La vida és una nena rossa d’ulleres liles que crida i juga a picar de mans al seient del costat, homes que et miren i fan veure que llegeixen distrets mentre es mosseguen les ungles i el pesat de l’acordeó que sempre puja a la mateixa estació donant pel cul i cantant.

4 comentaris:

clauster ha dit...

hola balmix!

Anònim ha dit...

"la vida és un ‘quan arribem quan arribem quan arribem quan arribem’ incessant."
I carregar-te l'Ítaca, de Kavafis?

Balma ha dit...

Així, com qui no vol la cosa... ;)

Cel ha dit...

Quina merda, sóc molt suat!