Portbou

La vida John Cage, les finestres obertes i les veus sordes de la ciutat. El sol gran promesa, les cortines esverades, la tranquil·litat necessària de la rutina dels tambors de rentadora, el fred dels dits al teclat. I jo, adormida, que segueixo sense saber ballar. I l’abril anhel, que en qüestió de dies serà cendres, i el nosaltres complement circumstancial. La sorra calenta de les platges, els papers de diari, els gots d’aigua emmetzinats. No sé per què, però des que m’he llevat, que em passaria la vida baixant escales cap al mar. Prometo, la pròxima vegada que em mori, no tardar tant de temps en reaccionar.